MONTORNAM

Buenos Aires. Falten 24 hores per deixar enrere aquesta experiència. Com fa casi un any, abans de venir, estem saturats per un batibull d'emocions estranyes. Un vull i un no vull.
Per algún motiu de la ment, comencem a repassar, a fer recompte d'on hem estat, de tot allò que ens hem impregnat, de les remogudes que ens ha provocat estar enmig de tanta pobresa, però a l'hora de tanta riquesa humana, de les petjades que, inevitablement, la gent ha deixat en nosaltres.

En més d'una ocasió ens hem imaginat com serà la tornada. Els dubtes de si se'ns farà fàcil o no reubicar-nos en un món que ara veiem quasi perfecte. mmmmm...
I què hi farem, després de ser tan afortunats d'haver viscut un any així , t'agafa por. Por que a l'entrar, altra vegada, al primer món, se'ns vagin oblidant a poc a poc les marques del viatge.

Però quines ganes també de veure'us a tots, de trepitjar la nostra terra i de començar o inventar nous projectes!

Nosaltres ara si que ens despedim de tot això i us diem un fins ara.
Com algú ens va dir en algún moment d'aquesta aventura: " Es importante poder vivir muchas experiencias para poder decidir por tu mismo que es aquello que realmente quieres vivir"

Així que si per les mosques acabarem el blog amb punts suspensius...

Cercle tancat

Buenos Aires de nou. Punt de partida d'aquesta aventura i ara també, punt final.

Mentre fèiem una cerveseta ens vam posar a pensar en tot allò que deixem enrere. La veritat, hem vist que no és poc.

Deixem 78 llits diferents. Això sense comptar totes les nits al bus, el terra de la terminal d'Esquel, el safareig d'una casa sobre uns matalassos inflables de platja i un garatge.
Un total de 7 països visitats que han suposat 24 creuaments de frontera ( és a dir 48 segells al passaport! Quasi l'acabem! ) Moltes estacions de bus i moltes, però moltes hores d'espera i de viatges ( amb un rècord de 48 hores seguides)

( Última frontera )

Hem passat freds duríssims i calors asfixiants, ens hem mullat i literalment ens hem empapat.
Ens han picat mil puces, insectes de tota mena i totalment desconneguts, enganxat paparres i ens queda el record (i marca) d'una mossegada d'aranya en tota regla. Hem tingut paràsits, taps a les orelles i de mals de panxes...uns quants. S'han donat de baixa 5 ulleres de sol ( quin desastre). Dos perdudes ( ves per on les que eren de qualitat) i 3 de trencades ( aquestes ja no tan bones ). Una càmara robada junt amb les ulleres graduades. Unes albàrques que van dir prou i algún que altre mitjó.

Però " meu deus"! Això ens ha permés caminades per glaciars i selves, surfejar per deserts i ones gegants d'immensos oceans. Poder estar a altes altures i veure el món des d'una altra perspectiva. Conèixer gent de tot tipus i de tots els colors. Cultures impressionants i descobrir estils de vida inimiaginables. Retrobaments inpagables amb amics, cosins i familiars per descobrir. Ché, moltes gràcies a tots!!
Aprendre nocions de guaraní i portuguès i acabar ( o començar ) a perfeccionar el nostre castellà. Menjar coco, mangos, guayabes, sindries i mbaracuyàs fins a la sacietat. Probar ceviches, cuis, ostres, corvines, corderos patagónicos, camaraos, salchipapas, piques a lo macho, chuños, sopa paraguaya, chipes... Ens han tallat el cabell a Bolìvia, Perú (a la sala d'estar d'un hostal) Argentina i en una classe de l'internat (on a part de pèls també es van endur un tros de jersei).

Espavilar-nos en moments tensos i relaxar-nos en platges paradisíaques. Aprendre a viure sense rellotge tot desvirtuant la noció " relativa" del temps. I percèbre que, realment, no es necessita tant com creiem i tenim per viure.

Última parada

Al paradís, Ilha grande. Diuen que una imatge val més que mil paraules.

Sembla mentida que llocs així no estiguin super explotats.

Illa on no hi ha cotxes i l'única manera de traslladar-se és en barca o simplement a peu. I ens hem adaptat a tope utilitzant les sabates nacionals per excel.lència, les xinelas o havayanas.

PD: A què creieu que es dedica aquest negoci?

Cidade Maravilhosa

Va ser vist i no vist, la veritat és que a Rio de Janeiro vem fer de guiris TOTAL! Ja queda poc per acabar el viatge i només hi hem passat 3 dies. Temps just per veure els típics tòpics de la ciutat: Pâo de Azúcar, el Cristo (per veure la ciutat des dels núvols), Copacabana, Ipanema, el centre i el tram groc del barri on vivíem.

Però tot i així, a part de veure el cantó de Maravilhosa de la ciutat, també vem veure una estirada de càmara a turistes en el trenet i molts sense sostre, molts.

I és que Rio té contabilitzades unes 700 favelas, que vas veient de lluny (i no tant lluny) mentre fas el turista tot dient "camacu", i et fot bofetades de realitat. Com a visitants també es poden connèixer aquestes zones marginals amb les excursions "favela tours". Nosaltres no ho vem fer, ens va xocar massa el cartell "Come to a real Favela Party" que deia "Bring the camera!!", però això ja depèn de cadascú. Ens han comentat que n'hi ha que fan un bon treball, només s'ha de vigilar que no siguin simples oportunistes.

Esperem tornar a aquesta ciutat algún altre cop, a poder ser de la mà d'un local, ens ha donat la sensació que et perds moltes coses si no és així.

Entendâo? Ta Legal!!!

A Paraty hi ha 2 coses a fer: La primera és visitar les més de 300 platgetes i illes que té. La segona és passejar pels carrers d'aquest poble colonial que era el final del camí de l'or fins a l'oceà.

El tema de visitar platges el vem fer tant bé com vem poder, la clau era llevar-se d'hora, no perdre el bus que t'hi duia i disfrutar, si apareixia, de 10 minuts de sol. Cap al migdia... era automàtic, núvols i posteriorment PLUJA.

I per tant anàvem a fer la segona opció, visitar, cada dia, el poblet esmentat, sota unes bosses d'escobraries de color groc i taronja per no mullar-nos :) Però si només fos això... Paraty és molt bonic però té una dificultat. El seu adoquinat és tant complicat que has d'anar mirant a terra perden-te així la seva bellesa. 2 cops que vem intentar gaudir de les particulars casetes la Laia va posar el peu (fins al genoll) dins un desaigüe sense tapa i el Lluc va trepitjar dues cagaradetes impertinents en 5 minuts de diferència.

Això si, hem acabat amb un dolç regust de boca, l'últim dia vem fer una volteta amb un "veler" per 4 illes diferents d'aigües verdes verdes, com la vegetació exhuberant, i el cel va aguantar fins a posar els peus a terra.

I pim pam ja estem a Rio!!!!

Calcetum Famèlicus

El connegudíssim geni biòleg alemany Guaiten Von Tanguens (1899-1970), catedràtic de la universitat de Bierlin i autor de llibres de caire científic com "Amb què es distreuen les mussaranyes" o "teixen amb agulles les aranyes", entre d'altres, va anar de vacances a Brasil amb la seva müller. Va tornar a la seva terra tot alterat. Segons ell, també l'època que li va tocar viure influenciava en les seves ideologies i apreciacions, les noies brasilenyes ensenyaven massa el cul. El seu esperit científic el va dur a buscar una raó a aquest tan estrany, i escandalós, fenòmen.

Amb la col.laboració de membres , mitjans i estudiant(es) de la universitat de (O)porto Alegre i de Rio (que me rio) de Janeiro va, viatjant de nou per fer investigació de camp, analitzar diverses calces i mostres de sorra de les platges i banyistes habituals. El resultat va ser aclaparadorament clarificador: El 89% dels casos les calcetes tenien un bitxet, un bacteri, de dents llargues i afilades, ulls verds i rastes que es dedicava, per entreteniment, a desfilar els banyadors fins a mitja galta. L'11% restant eren calcetes per estrenar i per tant sense valor en l'estudi. Les mostres d'arena tenien totes una gran quantitat d'aquests animalons, que el senyor Von Tanguens va anomenar Calcetum Famèlicus, amb agulles i minúscules navalles esperant un bikini per estrenar.

Per evitar destrosses futures va contactar amb dissenyadors de roba de bany de la regió i els va ajudar a preparar la nova temporada amb esquemes i dibuixos de banyadors diversos que ja de per si tapéssin només mitja galta.

Amb el temps, el bacteri va acabar desapareixent però l'afició per d'ensenyar natges (diria) que va anar augmentant.

Artícles de les revistes més actuals i fefaents "Muy (pero que muy) interesante" o "Vanidades" indiquen que la seva nevoda, després de veure, per casualitat un vespre a les golfes de casa, les fotografies que el seu avi va prendre d'allà, està dedicant-se en COS i ànima a l'estudi de perquè els homes i nois, brasilers tenen aquests cossos esculturals.

Churrasquinho, Caipirinha i Holandesos

Segueix plovent, després de sortir de l'ilha do mel, on ho feia lateralment a causa del vent, en barqueta sobrecarregada i mar mogudet, vòmits i moments d'histèria que van fer prendre les armilles salvavides sense donar l'abast per a tothom, després d'esperar un bus (2h) i fent un transbord miraculós per a un viatge de 18h, segueix plovent. Estem a Paraty.

Aquestes setmanes la "planificació" va segons com es presenta el dia, així pensàvem fer a Florianòpolis una caminadeta per una trilha cap a platges desèrtiques però vam despertar-nos amb un diluvi universal novament. Així que adaptant-nos a aquesta situació, decidim fer maletes i marxar de bon matí cap a Curitiva i intentar arribar a l'ilha do mel. Però hops! Quan tot estava llest el nostre veí brasiler ens convida a un churrasquinho. Mmmmm... No ens hi vam poder negar amb aquella olor de carn i la caipirinha "home made". Readaptant-nos novament a la situació vam acabar arribant a les 22h a Curitiva amb una lleugera ressaquinha.

El seguent dia, de pluges intermitents, vam viatjar cap a l'ilha, on esperàvem calma i serenor. De camí ens adverteixen que hi ha un "congreso de estudiantes". Cert és que el castellà i el portuguès s'assemblen, però també duen a la confusió. Arribem tant tranquils al port i veiem per la platja 1200 jovencells (15-22) fent el cafre i amb cerveses a les mans. El "congreso" va resultar ser el viatge final de curs d'instituts i alguna universitat. Així que la calma i serenor... Totes les posades ocupades excepte la Casona de Dom Pedrinho, un hippie entranyable, on hi compartiem habitació amb una holandesa. L'oloreta d'herbes ens acotxava a les nits i ens llevaba al matí, per sort l'illa és prou gran i de platges quasi buides en vem trobar i disfrutar, va sortir el sol un parell de dies, juntament amb una parella també d'holandesos.

Brasil

Nós estamos a Brasil! E queremos comer muito peixe, ver praias bonitas, sol, bailar samba e falar bem o portugueis.

Després d'un any com el que hem passat què millor que acabar-lo desestressant-se a la costa sud del Brasil?
En aquest pais ens havien assegurat una cultura alegre, paissatges "bunitus" més tot lo anterior. I us assegurem que havent passat 36 hores en un bus no paràvem de repetir-nos aquestes tres paraules : sol, platja i peix. Quina sort la nostra, quan arribant a Florianòpolis ena vam trobar amb una tempesteta tropical que encara dura. Però com diuen a Argentina, "No hay drama".

En dos dies de platja encara ens costa fer-nos la idea dels costums de la regió. Per primer cop l'idioma ens frena per comunicar-nos fluidament. Nosaltres ja ho intentem ja, ens vam comprar fa uns dies un diccionari i vinga a estudiar. Però després, en el lloc de l'escena, tot passa tan ràpid que de la boca només et surten coses com: Nâo tens una bulssinha? per demanar una bossa de plástic. Què hi farem.
Acabem d'arribar a un pais que entre l'idioma i la falta de sol encara estem trobant el nostre lloc. Esperem que d'aquí a un mes ja estiguem morenets, xapurrejant portuguès i fent quatre passes de samba - tango? amb la panxa ben plena de peix!

URU(re-contra)GUAY

Mercedes, a part de ser un nom de noia i una ciutat argentina, també és la capital del departament de Soriano a Uruguay. On a més d'haver-hi la conflictiva, i segur que coneguda, fàbrica de paper Botnia, tambè hi viu la tieta àvia de la Laia. La Roser, que ens ha allotjat, cuidat i com diu ella, ens ha portat de "jodita" per la zona. I que bé hi hem estat!

Si Uruguay ens havia agradat la primera vegada quan hi vam ser al Març, aquesta segona visita ho ha acabat de confirmar. Terra de verds, de gent calmada, càlida i acollidora. La regió, poc trepitjada pels turistes, amaga platges de rius calmats i immensos en època seca, no volem ni saber com de grans deuen ser quan plou.

Amb el cotxe de ruta vem arribar a Fray Bentos on hi va haver la primera enllaunadora de vaques en conserva que tant va alimentar als soldats en les dues guerres Mundials. Sabeu perquè va tancar? Doncs perquè els treballadors no només cobraven un bon sou sinó que a més robaben la carn!!!

Ah, i en aquestes altures del viatge ja només ens queda sortir per la televisió!! Després d'estar a la rádio a Sucre, Bolivia, aquí ens van entrevistar per un diari local i en sortirem a les planes amb foto i tot!

Ara si, CAP A BRASIL!!!

Tot uns " Porteños"

Ara fa dues setmanes que estem intal·lats a la capital Argentina, i la veritat és que ja ens hi movem com" perro por su casa". En aquest període de temps ens hem traslladat de barri ( em passat de casa la Mar al pis de la Silvana ) i amb la Guia "T" ( que és imprescindible per bellguar-te per aquí ) anem amunt i avall, avall i amunt! Museus, jardins, artesanies, seminaris a universitats...

Portem també 3 sessions de classes de Tango i per ser que no en teníem ni fava, els nostres progressos no estan del tot malament. De fet, és un ball on és l'home qui porta el cotarro i això pot no ser fàcil d'acceptar. ;) Ens han ensenyat uns quants passos i, teòricament, és el Lluc que va marcant amb la mà a l'esquena quin pas vol fer i la Laia ha d'interpretar els missatges. Amb tanta comunicació surrealista alguna marcada als dits del peu també hi ha hagut.
Per entrar més en aquest món, la Mar ens va portar a una Milonga, que és on els Porteños van a ballar tango als vespres. Canvi de sabates, música i a la pista. El tema, però, està fet una mica a l'antiga, doncs és l'home qui ha de treure a dançar a la dona i si no ets prou bona no et treu ni cristo. Tot un univers això del Tango tu!

I per acabar us deixem amb una imatge peculiar i esperançadora. Nosaltres no vam veure cap tipus de conflicte en aquest indret.

De Mafaldes

Ella sempre tan actual...

RIVER vs BOCA

Aquest diumenge passat hi va haver el gran derbi argentí, connegut mundialment per l'afició, la festa i l'ambient que es crea a la "cancha". Crits entre les aficions, cants d'orgull de ser d'un dels equips, serpentines, banderes, paraigües, paperets a l'aire, pancartes, insults, "conchas de madres", bengales de fum i de colors... i si de per sí el futbol argentí desperta passions, no us podeu imaginar què desperta el partit entre els dos eterns rivals.

I per sort nosaltres estàvem al mig i gratis, clar, 10 mesos voltant per sudamèrica donen per tenir certs contàctes... jejeje (de fet, va ser relatívament fàcil, ens va aconseguir les entrades l'Adrián). L'únic requisit indispensable va ser el d'animar a River i serà que no vem cridar prou fort ( i mira que ens hi vem esforçar ) perquè va acabar perdent per un solitari gol.

De la resta, tot impecable, els dies ens passen volant, sense presses però sense pauses, convivint a casa la Mar i l'Adrián i seguim culturitzant-nos. És curiosa la situació, hem passat tot aquest temps sense claus d'enlloc i ara resulta que en tenim dues.

Primavera a Buenos Aires

Després de tant voltar hem cregut convenient fer una parada estratègica per repostar energies i més ganes de seguir amb la motxilla a l'esquena per fer l'últim tram del viatge.

I què millor que passar aquests dies en una ciutat que estar despertant de l'hivern? En clau poètica (i cursi) podriem dir que els arbres estan florits als enormes parcs de la capital, la gent ja surt a córrer i fer exercicis quan el sol es pon per les zones verdes amb estanys artificials, els ocellets animen els capvespres i les matinades, tornem a les nits de concerts amb Violentango i sobretot, acaben d'allargar el dia avançant el rellotge una hora, per fi hi ha, de nou, llum a dos quarts de nou del vespre.

Ens hem reconvertit en estudiants, assistim a xerrades de diversos temes més o menys interessants, passegem per les universitats en busca d'activitats i anirem a classes de tango als vespres, a perfeccionar la nostra "depurada" tècnica, amb les sabates de taló que vem dur de Barcelona expressament i els vestits impecables per ballar com cal, és a dir, la roba que portem duent durant tot el viatge, cantarem molt?

Com baldufes

Amunt i avall, cap a la dreta i cap a l'esquerra, frontera d'anada i de tornada, ara fred i ara calor i hop!... De nou a l'origen.


I és que arribar als peus de l'Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes (incident al bus inclòs), on per cert, vam saber que s'hi va filmar gran part de la pel·lícula 7 anys al tíbet (vivim tots enganyats?), caminar per pistes d'esquí i per vies (i ponts) de trens en desús, viatjar de nit a Valparaiso a passar-hi el cap de setmana i així treure'ns el cuquet de despedir-nos de Xile i el Pacífic, tornant, finalment, a Mendoza i Buenos aires vindria a ser una espècie de Ginkana.

La arribada a Valparaiso va ser memorable. Inesperadament hi arribem a les 4:30 de la matinada (quan ho haviem de fer a les 6) a una zona "xunga" de la ciutat. Ens trobem tirats, la terminal de busos tancada i sense pesos xilens per agafar un taxi, enmig de sense sostres. Teniem 3 opcions:

- Posar-nos a demanar, en sintonia amb l'entorn.
- Començar a córrer.
- Fer cara de llàstima al conductor a veure que podia sorgir.

L'última va ser l'opció que vem dur a terme i va donar bons resultats, ens va deixar dormir al bus, a la cotxera, fins a les 7:30 junt amb una senyora mexicana que s'havia passat de poble i anava més desorientada que una boleta de la ruleta. Quan finalment marxem comencem a caminar i als 2 carrers ens adonem que falta el barret!! Tot a terra i recuperació a lo "indiana Jones" amb bus en marxa.

I la marxada tampoc ha estat malament, que resulta que s'ha canviat l'hora quan dormiem i ni fava tu, ve la tia de l'hostal dient que el taxi, que de miracle vem demanar la nit anterior, ja està esperant-nos per anar a buscar el bus i nosaltres mirant-la des del llit amb les lleganyes a tope i pensant: Què diu aquesta dona? Saltada del llit i corrents a fer maletes!

Encara no podem entendre com és que a tres mil, a peu de l'Aconcagua anàvem amb samarreta de màniga curta i a la platja amb forro polar. Intrigants els contarstos de temperatura d'aquests països.

Us deixem amb una descripció del Neruda que vam trobar i que descriu de manera molt adient aquesta curiosa ciutat bohemica-decadent.

Entre Polleras

Mirant més de 15 anys enrera, ens recordem vestits amb bates a quadres de colors blavosos, roses, verds...que les escoles imposaven per no embrutar a diari la roba que portaves. Quasi l'única diferència de vestimenta que hi podia haver entre nens i nenes en un pati d'escola era el color de la bata ( rarament hi havia algun nen que en dugués una de rosa).

Aquí a Argentina deuen tenir un altre record d'aquesta mateixa situació. I és que hem pogut observar que en algunes ciutats l'uniforme escolar és, si més no, impactant. Nenes en procés de convertir-se en noies amb faldilles d'escola tan curtes que la Britney Spears en el videoclip de ·hit me baby one more time· queda com una puritana conservadora. No hi ha res més aball que la mitja cuixa. I es que feina tenen per asseure's!

Nosaltres hem intentat fer alguna que altra hipòtesis, atònits al veure places plenes d'aquests uniformes. No sabem si la causa és que elles son les que es pugen la "pollera" més enllà del melic per entrar en el concurs: "a veure qui ensenya més", o potser ja és més una cosa cultural promoure la sensualitat i la coquetria prematura a la provincia?

Sigui el que sigui allà on n'hi ha ( perquè hi ha llocs on totes van amb pantalons ) no deixa d'impactar-nos. Potser un dia d'aquets preguntem com és que una nena de 13 anys que està jugant a picaparet ha d'anar vestida com perquè se la mirin homes de 50 (i menys).

PD: Ara estem a Mendoza, terra de vins i trekkings per l'Aconcagua i on estem recuperant-nos de les panxetes.

De Salta a Tucuman

I a Argentina hi hem aterrat per Salta. Una petita ciutat agradable i manejable. Hi hem passat ben be 5 dies, i no tant per la bellesa del lloc ( que tampoc es lleig que diguem ) sino perque hi estavem a gust. I asseguts a la placa central, mentre observavem com els saltenys i les saltenyes passaven el dia, vam arribar a una conclusió: A Salta hi deuen ploure espermatozoides. I es que no hi havia noia sense fills petits o embaracada. La situació era espectacular. Sort que durant aquells dies no va ploure :)

I de Salta vam saltar a Cafayate, un petit poble. No sabem si era perque veniem d'una animada ciutat, o perque era diumenge tarda pero estava desert. Vem anar a un hostal que surt a la guia pensant que alla hi hauria gent segur...Nanai. Vem voler llogar bicis per al dia seguent i el paio ens va dir que per culpa de mal rotllos amb els amos de l'allotjament on estavem no ens les podia deixar a la nit pero que l'endema hi seria ben d'hora perque poguéssim marxar amb l'únic bus del matí que va cap a la estupenda quebrada i ens va dir que a l'hostal eren uns manguis. Nosaltres vem marxar una mica asceptics pero per si de cas vem anar a buscar la camara, no fos cas que per segona vegada... A les 7 del matí ens van despertar els tres avemaries SUPER forts amb alteveus que apunten cap a tot arreu (més endavant ens vem assabentar que el poble és quasi tot de l'opus i vem entendre unes quantes coses). Havent esmorzat vem sortir a buscar les bicis i... TANCAT. Ostres! Ens vem esperar fins a l'últim moment, pero el tio no va arribar. Vem agafar el bus sense, una mica de rabia perque l'excursió hagués estat molt xula amb bici, pero...
Vem fer un tros a peu i un altre amb autostop (en 1h 10 cotxes, no esta mal la mitjana). Aixo si, la quebrada molt guapa.

Potser per tot plegat el poble ens va caure tot estrany i vem marxar aquella mateixa tarda cap a Tucuman.

PD: Respostes del test anterior: 1c; 2a,b,c,d (és multiresposta); 3a; 4b,c; 5a,d; 6a,d; 7a,b,c (d per optimistes) Reclamacions de notes de 7-8 hrs.

petit Trivial

Tornem a estar a Argentina! Al pais on tot va començar. Per veure si heu estat atents i heu tingut ganes d'investigar pel vostre compte us hem preparat un petit test multiresposta (cada pregunta pot tenir més d'una resposta correcte). Un gallifante per qui tregui un 10!

1) Paraguay:
a) És el pais més corrupte del món.
b) És el segon pais més corrupte del món.
c) Es diu que és el pais més corrupte del món però que han pagat perquè es digui que és el segon.
d) Ha tingut unes gestions de gobern en les últimes dècades molt lloables.

2) Paraguay és:
a) Un desastre.
b) El pais on tota la tecnologia és falsificada.
c) Un lloc on quasi no saben què és un turista.
d) Totes les anteriors.

3) Uruguay:
a) És un pais on hi viuen més vaques que persones.
b) La gent és tan freda que per aixó tots duen a sobre el mate calentó.
c) Fa frontera amb Brasil, Argentina, Paraguay i Perú (a part de l'oceà Atlàntic).
d) MONTEVIDEO no vol dir el monte VI de Este a Oeste.

4) A Bolívia:
a) Tothom està content amb "el Evo".
b) Es parla Quechua, Guaraní, Castellà, Aymara, Tacana...
c) Si no estàs atent et trobes esmorzant sopa de patates.
d) Hi ha salars gegants, altiplans, guéisers, selva, muntanyes plenes de sal, petroli, ciutats de 400 i de 4000m sobre el nivell del mar, la carretera més perillosa del món i elefants roses.

5) Perú:
a) Ha tingut un president d'ascendència Japo.
b) No hi va haver ni un sol Inka.
c) A cusco pots patir Soroche, és a dir, mal de cap degut a veure tantes ruines.
d) Es mengen "cuis" per dies festius.

6) Argentina:
a) Té una presidenta, igual que a Xile.
b) La capital, Buenos aires, és tant gran com Barcelona.
c) La carn, millor no tastar-la, és dolentíssima i caríssima.
d) El Chimichurri és "algo" importantíssim al pais.

7) Què es pot considerar un ofici a Sudamèrica?
a) Vozeador
b) Cabina telefònica que camina.
c) Bàscula ambulant.
d) Polític no corrupte.

A veure aquestes respostes!!!

Nosaltres seguim caminant.

Existència fugaç

Ahir vem anar a parar quasi per casualitat a Humberstone. Aquest poble, com la regió en questió i com tantes d'altres a l'america llatina (Potosí amb la plata fins que es va acabar, Manaus amb el cautxú fins que un anglès va plantar-ne a l'índia), va tenir una època d'esplendor, en aquest cas gràcies al salitre i derivats i de decadència. Aquest poble va néixer de la necessitat de tenir treballadors prop de l'empresa i va ser la pròpia empresa explotadora qui va crear-lo per alla el 1880: hi va crear de tot, piscina, teatre, mercat de fruites fresques, escoles i cases per a obrers casats i solters (separades), vaja, un exemple a seguir. Ara bé, al cap de poc més de mig segle van aparèixer altres adobs químics molt més barats i tota la vida va plegar i el poble va desaparèixer definitivament el 1961.

Ara quan es visita és com veure un poble del Far West abandonat, entre els grinyols de les frontises rovellades, els patecs de les portes pel vent i el cruixir de les fustes al trepitjar fan que sembli un poble fantasma. Curiós, molt curiós.

I si no hagués estat pel salitre en aquesta regió no hi viuria ningú. Des de Lima fins aquí i més avall el paisatge és desolador. A l'esquerra l'oceà pacífic, aigua però salada, i a la dreta deserts àrids de tot tipus, ara de fina sorra, ara de roques, ara plà, ara amb dunes... però al cap i a la fi, desert quasi inhabitable. La ciutat on estem, Iquique, no pot creixer més, a part de per falta de terrenys perquè o s'enfonsa a l'oceà o s'ensorra sota les dunes, per falta d'aigua.

PD: Algú sabria explicar-nos perquè en aquestes platges no observem l'efecte de la marea?

El benestar

Arica. Hem arribat al poble d'Arica, al Nord del pais mes allargat al que hem posat els peus, Xile.I de fet, no sabem massa be que ens ha passat. Portem una barreja de melancolia per haver deixat l'expedicio catalana enrera, pero a la vegada desprenem una alegria al.lucinant per estar a Xile.I es que Arica el podriem descriure com un poblet fronteris, banal i amb pocs encants, pero nois....hi estem de meravella.

No sabem si es deu a que necessitavem ja tornar a conviure amb el mar ( aqui ocea, pero el fet es el mateix ) i poder estirar-nos a la sorra tranquilament, o mes aviat es perque aqui els carrers no fan olors, la gent no toca el claxon a la minima que va a xafar una formiga, es respira un ambient mes relaxat, els hostals tenen aigua calenta sense que t'enganyin, hi ha varietats de menjars, les empanades per fi tornen a No ser fregides, els taxis i busos tenen el preu fixat i aixi t'estalvien la cara que se't queda de sospita durant tot el trajecte pensat - aquest me l'esta fotent-.

En fi, tot un mon del qual " pensavem " que ens haviem desacostumat, pero resulta no ser aixi. Si mes no, 6 mesos voltant per paisos amb condicions , diguem diferents a les nostres, fan que quan tornes en contacte amb allo que estaves acostumat, se't quedi un somriure de benestar a la cara, forca estupid.

Que hi farem, ens adonem que venim d'una terra privilegiada, que fa temps que no veiem.

El Sahara a Perú

Poc ens pensàvem que al bell mig de Perú ens trobéssim un desert tan autèntishen com el del Sahara. Ni que en aquest desert de dunes gegants i fina sorra que es cola per tot arreu hi trobariem un oasi com els de conte. És a dir, un llaquet rodó amb 4 palmeres al mig de res. I a part d'això potser ens deixem el petit detall dels 15 hostals amb piscina i restaurants al voltant.
I què s'hi pot fer al desert a part d'al·lucinar una mica? Doncs celebrar l'aniversari de la jefa de l'hostal amb pisco, birres i un estofat anomenat "carapulcra" ( i tot gratis! ). I què més? Doncs posar-nos a la pell de turistes totals, fer l'animal amb uns Buggies i intentar fer sandboard amb taules de fusta, és a dir, surf al desert veient com es pon el sol. WAW!!!! N'hi ha que van sortir-se'n millor que d'altres. I sense posar noms direm que el millor moment va ser veure al primer descens, un parell de potes espatarrades amb un cul baixant duna aball mentre el "guia" deia: "se va a caer, se va a caer" i arribant amb una estrepitosa patacada, avui tortícolis.

I res, comentar també de passada que ja hem atravessat totalment el continent i tornem a veure l'oceà després de 6 mesos. Avui hem tocat i respirat el Pacífic!!

PD: Les fotos demà, que aquest PC... Bona diada!!
PDII: El terratrèmol de l'any passat ha deixat les ciutats de Pisco i voltants fetes un cristo, encara hi ha runes per tot arreu i l'estampa no és precisament maca. Marxem ja cap a Xile!

Machu Picchu

3:45 de la matinada. Sona el despertador i en 15 minuts tots de peu. Quan diem tots és tots, el Jordi , la Mich, la Bendi, el Migui, la Laia i nosaltres 2. A les 4 comencem la caminada amb llantèrnes per pujar al Machu Pichu. 1h i 20 minutets després d'escales empinades i suors arribem entre els 20 primers a fer la cua, just abans que el bus. Obren i corregudes fins a una nova espera, la del Wayna Picchu, on només poden pujar-hi 400 persones al dia (d'aquí la dura matinada). 1h més de pujada d'escales per una paret totalment vertical i WAW!!! Quines vistes del centre arqueològic!! Per als amants dels inkes (i tots els guies) la ciutat té forma de Còndor, animal sagrat (i Cusco de Puma), però nosaltres hi veiem més aviat un ànec o altres bèsties, aquesta gent es flipava molt amb les construccions o qui es flipen són els intèrpertes :)

Un ratet després anem de tornada cap a baix a buscar urgentment elements líquids per hidratar-nos tot claudicant als preus abusius. Ja amb no molt de temps fem la visita a les restes i disfrutem de l'espectacle que ens brinden.

I amb presses emprenem la tornada, el tren marxa a les 14:26h i a les 13:15 encara estem dalt la muntanya. Baixem pràcticament corrent, adelantant i sorprenent a tothom i arribem a l'estació del tren que ens durà a Ollantaitambo a les 14:10h, impressionant :)

I l'aventura no va acabar aquí, voliem anar a Puno aquest mateix vespre tot passant per Cusco, anar a l'hostal per agafar maletes i anar a la terminal de bus i trobar bitllets. I amb un alicient addicional, que era vaga general de transport per la pujada de combustible! Ho vem aconseguir no sense certes dosis de stress, però cert és que el dia va valer la pena.

Fragments i Paràsits

Había de todo entre los indígenas de América: Astrononmos y caníbales, ingenieros y salvajes de la edad de piedra, pero ninguna de ellas conocía el hierro ni el arado, ni el vidirio ni la pólvora, ni tampoco empleaban la rueda. [...] Hernán Cortés desembarcó en Veracruz acompañado por no más de 100 marineros y 508 soldados; traía 16 caballos, 32 ballestas 10 cañones y algunos arcabuzos mosquetes y pistolones. Sin embargo, la capital de los aztecas, Tecnochtitlán, era por entonces, 5 veces mayor que Madrid. [...] Francisco Pizarro entró en Cajamarca con 180 soldados y 37 caballos.
Los indígenas fueron, al principio, derrotados por el asombro. Moctezuma recibió distintas notícias: "Un cerro grande andaba moviéndose por el mar", " Mucho espanto le causó oír cómo estalla el cañón y cómo se desmaya uno, se le aturden a uno los oídos. Cuando cae el tiro, una como bola de piedra sale de sus entrañas y va lloviendo fuego". Los extranjeros traían "venados" que "los soportaban tan altos como techos". Moctezuma creyó que era el diós Quetzalcóatl quien volvía, [...pues entre otros presagios cumplidos], era blanco y barbudo. Igual era Huiracocha, el diós Bisexual de los incas.
[...]Las corazas, armaduras y caparazones devolvían los dárdos y las piedras, y las armas [de los conquistadores] "despedían rayos mortíferos y oscurecían la atmosfera con humos irrespirables". Los conquistadores practicaban, también, la técnica de la traición e intriga, supieron explotar el rencor de los pueblos sometidos de los aztecas y las divisiones que desgarraban el poder de los incas. [...] Pero además utilizaron otras armas, los caballos y las bacterias, por ejemplo.
Los caballos se habían extinguido en américa[...] Cuando reaparecieron contribuyeron a dar fuerzas mágicas a los invasores ante los ojos atónitos de los indígenas. Cuando el inca Atahualpa vió llegar los primeros soldados españoles montados en briosos caballos ornamentados con cascabeles y penachos, que corrían desencadenando truenos y polvaredas con sus cascos veloces, se cayó de espaldas. El cacique Tecum, al frente de los herederos de los mayas, descabezó con su lanza el caballo de Pedro de Alvarado, convencido de que formaba parte del conquistador, Alvarado se levantó y lo mató.[...]
Las bacterias y los virus fueron los aliados más eficaces. Los europeos las traían consigo como plagas bíblicas.

Las benas abiertas de América latina d'Eduardo Galeano (1970 Uruguay).

PD: Parlant de bactèries i virus, ja anava sent hora, després de quasi 8 mesos que algun bitxet incovéssim no? Tenim, en resum, un bon cultiu de paràsits a l'estómag que ens molesta un pèl. Ja hem començat amb la desparasitació.

Estrenem Perú

Hem tornat a canviar de pais, ara toca Perú, però aquest cop ja no estem sols! Resulta que, com tots sabeu, ara és època, per a la gent treballadora, de poder gaudir d'unes merescudes vacances i així és com s'han plantat a Cusco les dues Annes i el Jordi.
Després d'una curta aclimatació a l'altura, amb un adicte al Sorochi pills (pastilles contra aquest mal) vam decidir fer un trekking per aquests paratges. El resultat va ser de dos dies de dura pujada (dormint a 4600m "còmodament" els 5 en una tenda de 4 i amb un fred que vem passar que va fer alguna nit interminable) i un de baixada culminant en unes aigues termals que ens van fer sentir a la glòria. Una de les gràcies del trekking va ser que els àpats els fèiem a les cases dels camperols. Adaptant-nos als esmorzars de sopes, a les 2000 varietats de patates que tenen, a menjar entre cuis (petites rates que crien sueltes dins la casa i que et trobes per tot arreu, per a després menjar-se'ls) i cuinant amb foc a base d'excrement de llama sec (a tanta altura no hi ha arbres).

Ara esperem l'arribada de la segona tanda de visitants, que faran augmentar a 7 els components del grup Peruà de turisme :) Mentrestant aprofitarem per veure les restes inkes que queden després de la "genial" aportació dels colonitzadors a la zona.

Llac Queticaques

Les vaques beuen aigua o mengen algues ( no creiem que jalin peix ) mentres els nens pesquen despullats tot jugant. Després ve el porc a engullir-se el peixet dels nens ( que després algú menjarà) i el fan fora a pedrades. Finalment quan es pon el sol, les gallines picotegen les restes del dia. Això és la preciosa platja de Challapampa, el poble del Nord de l'illa del Sol al llac Titicaca.

En certs punts de l'illa tens l'oportunitat de girar-te 360º i no saber quina de totes les imatges que veus t'agrada més. La posta de sol, les muntanyes de la cordillera, la frontera amb Perú, la immensitat de blau, la sortida de la lluna plena reflexant-se a les aigues del llac, si tens aquesta sort ;) Quin estrés!!!!!! XD la càmara no donava l'abast!!

I a Copacabana ja es poden començar a trobar les primeres ruines incaiques i una fe aclaparadora. Tant, que venen de diferents punts del pais i Perú ( estem només a 10 minuts ) per beneïr " las movilidades " i demanar-li a les verges un cotxe, una casa i diners, molts diners. Al cap i a la fi, les idees capitalistes acaben canviant, fins i tot, les peticions als sants.

PD: Demà cap a Perú, on esperem la visita d'amics!!!!