Arica. Hem arribat al poble d'Arica, al Nord del pais mes allargat al que hem posat els peus, Xile.I de fet, no sabem massa be que ens ha passat. Portem una barreja de melancolia per haver deixat l'expedicio catalana enrera, pero a la vegada desprenem una alegria al.lucinant per estar a Xile.I es que Arica el podriem descriure com un poblet fronteris, banal i amb pocs encants, pero nois....hi estem de meravella.
No sabem si es deu a que necessitavem ja tornar a conviure amb el mar ( aqui ocea, pero el fet es el mateix ) i poder estirar-nos a la sorra tranquilament, o mes aviat es perque aqui els carrers no fan olors, la gent no toca el claxon a la minima que va a xafar una formiga, es respira un ambient mes relaxat, els hostals tenen aigua calenta sense que t'enganyin, hi ha varietats de menjars, les empanades per fi tornen a No ser fregides, els taxis i busos tenen el preu fixat i aixi t'estalvien la cara que se't queda de sospita durant tot el trajecte pensat - aquest me l'esta fotent-.
En fi, tot un mon del qual " pensavem " que ens haviem desacostumat, pero resulta no ser aixi. Si mes no, 6 mesos voltant per paisos amb condicions , diguem diferents a les nostres, fan que quan tornes en contacte amb allo que estaves acostumat, se't quedi un somriure de benestar a la cara, forca estupid.
Que hi farem, ens adonem que venim d'una terra privilegiada, que fa temps que no veiem.
4 comentaris:
Per fi les fotos del Machupichu!!!,
Així que unes vacances dins de les vacances? Això és massa!!
Ei parella!
me n'alegro que haguem pogut tornar al luxós primer món a l'hora. La tortículis, superada practicament i el dijous visita al metge. Una ITV no anirà malament. Petonàs! Visca el pisco sour!
ana
Cuánto Cabrón...
Veure el mar sempre és un plaer, jo és una de les coses que sempre he trobat més a faltar en els meus exilis teutons xD
Publica un comentari a l'entrada