diumenge, 31 d’agost del 2008

Fragments i Paràsits

Había de todo entre los indígenas de América: Astrononmos y caníbales, ingenieros y salvajes de la edad de piedra, pero ninguna de ellas conocía el hierro ni el arado, ni el vidirio ni la pólvora, ni tampoco empleaban la rueda. [...] Hernán Cortés desembarcó en Veracruz acompañado por no más de 100 marineros y 508 soldados; traía 16 caballos, 32 ballestas 10 cañones y algunos arcabuzos mosquetes y pistolones. Sin embargo, la capital de los aztecas, Tecnochtitlán, era por entonces, 5 veces mayor que Madrid. [...] Francisco Pizarro entró en Cajamarca con 180 soldados y 37 caballos.
Los indígenas fueron, al principio, derrotados por el asombro. Moctezuma recibió distintas notícias: "Un cerro grande andaba moviéndose por el mar", " Mucho espanto le causó oír cómo estalla el cañón y cómo se desmaya uno, se le aturden a uno los oídos. Cuando cae el tiro, una como bola de piedra sale de sus entrañas y va lloviendo fuego". Los extranjeros traían "venados" que "los soportaban tan altos como techos". Moctezuma creyó que era el diós Quetzalcóatl quien volvía, [...pues entre otros presagios cumplidos], era blanco y barbudo. Igual era Huiracocha, el diós Bisexual de los incas.
[...]Las corazas, armaduras y caparazones devolvían los dárdos y las piedras, y las armas [de los conquistadores] "despedían rayos mortíferos y oscurecían la atmosfera con humos irrespirables". Los conquistadores practicaban, también, la técnica de la traición e intriga, supieron explotar el rencor de los pueblos sometidos de los aztecas y las divisiones que desgarraban el poder de los incas. [...] Pero además utilizaron otras armas, los caballos y las bacterias, por ejemplo.
Los caballos se habían extinguido en américa[...] Cuando reaparecieron contribuyeron a dar fuerzas mágicas a los invasores ante los ojos atónitos de los indígenas. Cuando el inca Atahualpa vió llegar los primeros soldados españoles montados en briosos caballos ornamentados con cascabeles y penachos, que corrían desencadenando truenos y polvaredas con sus cascos veloces, se cayó de espaldas. El cacique Tecum, al frente de los herederos de los mayas, descabezó con su lanza el caballo de Pedro de Alvarado, convencido de que formaba parte del conquistador, Alvarado se levantó y lo mató.[...]
Las bacterias y los virus fueron los aliados más eficaces. Los europeos las traían consigo como plagas bíblicas.

Las benas abiertas de América latina d'Eduardo Galeano (1970 Uruguay).

PD: Parlant de bactèries i virus, ja anava sent hora, després de quasi 8 mesos que algun bitxet incovéssim no? Tenim, en resum, un bon cultiu de paràsits a l'estómag que ens molesta un pèl. Ja hem començat amb la desparasitació.

divendres, 29 d’agost del 2008

Estrenem Perú

Hem tornat a canviar de pais, ara toca Perú, però aquest cop ja no estem sols! Resulta que, com tots sabeu, ara és època, per a la gent treballadora, de poder gaudir d'unes merescudes vacances i així és com s'han plantat a Cusco les dues Annes i el Jordi.
Després d'una curta aclimatació a l'altura, amb un adicte al Sorochi pills (pastilles contra aquest mal) vam decidir fer un trekking per aquests paratges. El resultat va ser de dos dies de dura pujada (dormint a 4600m "còmodament" els 5 en una tenda de 4 i amb un fred que vem passar que va fer alguna nit interminable) i un de baixada culminant en unes aigues termals que ens van fer sentir a la glòria. Una de les gràcies del trekking va ser que els àpats els fèiem a les cases dels camperols. Adaptant-nos als esmorzars de sopes, a les 2000 varietats de patates que tenen, a menjar entre cuis (petites rates que crien sueltes dins la casa i que et trobes per tot arreu, per a després menjar-se'ls) i cuinant amb foc a base d'excrement de llama sec (a tanta altura no hi ha arbres).

Ara esperem l'arribada de la segona tanda de visitants, que faran augmentar a 7 els components del grup Peruà de turisme :) Mentrestant aprofitarem per veure les restes inkes que queden després de la "genial" aportació dels colonitzadors a la zona.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Llac Queticaques

Les vaques beuen aigua o mengen algues ( no creiem que jalin peix ) mentres els nens pesquen despullats tot jugant. Després ve el porc a engullir-se el peixet dels nens ( que després algú menjarà) i el fan fora a pedrades. Finalment quan es pon el sol, les gallines picotegen les restes del dia. Això és la preciosa platja de Challapampa, el poble del Nord de l'illa del Sol al llac Titicaca.

En certs punts de l'illa tens l'oportunitat de girar-te 360º i no saber quina de totes les imatges que veus t'agrada més. La posta de sol, les muntanyes de la cordillera, la frontera amb Perú, la immensitat de blau, la sortida de la lluna plena reflexant-se a les aigues del llac, si tens aquesta sort ;) Quin estrés!!!!!! XD la càmara no donava l'abast!!

I a Copacabana ja es poden començar a trobar les primeres ruines incaiques i una fe aclaparadora. Tant, que venen de diferents punts del pais i Perú ( estem només a 10 minuts ) per beneïr " las movilidades " i demanar-li a les verges un cotxe, una casa i diners, molts diners. Al cap i a la fi, les idees capitalistes acaben canviant, fins i tot, les peticions als sants.
PD: Demà cap a Perú, on esperem la visita d'amics!!!!

divendres, 15 d’agost del 2008

Politica i d'altres histories

Aquestes coses nomes es poden explicar un cop ja estan fetes, per evitar patiments paterns :)

I es que per anar a la selva no s'hi va per una carretera qualsevol (o una autopista de 4 carrils) sino tot el contrari!! S'ha de passar per la famosa "Carretera de la Mort" i s'ha de dir que el nom no l'hi han posat perque si (en 10 anys --> 4000 morts computats, una mitjana d'un vehicle queia per setmana i ho feia amb un desnivell d'agafa't-hi fort). Nosaltres l'hem feta de dues maneres, en bus primer (tocava finesta canto barranc i hi havia moments en els quals NO VEIEM la carretera sota les rodes!!!) i posteriorment en bicicleta.
Com tots deveu saber, aquest diumenge va haver-hi el referendum "revocatorio" i a part dels resultats, es fantastic veure com funciona el sistema electoral del pais. I es que on a casa diem jornada de reflexio, aqui en podriem anomenar jornada d'abstinencia, les autoritats saben els estralls que pot causar l'acohol en aquesta gent i en prohibeix tant la venta com el consum.
Durant el dia de les eleccions la ciutat es va transformar, passant de ser un guirigall de botzines a estar absolutament tot tancat amb nens jugant a futbol al mig del carrer i tirant-se amb monopati. Dificultats vem tenir per trobar on menjar!


I ara estem al famos llac Titkaka, a Copacabana. Per arribar-hi la carretera esta molt millor pero d'entrevancs no en van faltar. A mig cami es para el bus per carregar nous passatgers i un d'ells portava 25 sacs de 46 Kgs de sucre, farina o menjar de cavall, no va quedar clar, i com que no hi havia lloc al portaequipatge els van col.locar tots al passadis (arribaven a l'altura del recolzabracos). Tothom queixant-se etc. Al cap de dues hores, toca control policial i com que la senyora no duia els papers (a saber) apa, tots els sacs fora, amb queixes de nou pel retras que aixo suposava. Despres toca creuar el riu separadament passatgers i bus. I quan ja estavem instal.lats a l'hostal ens adonem que la llibreta de la Laia amb els apunts de 7 mesos s'ha quedat al bus. OSTIA!!!! Correm a buscar-lo i de miracle trobem el bus en una placa tot aparcat i sense conductor. A l'agencia ens diuen que el conductor dormira alla i l'anem esperant entre sopar i billars. Pero cansats a les 23h decidim entrar per la finestra que no haviem tancat per casualitat. Malabarismes per no ser vistos i recuperem l'objecte!!! Cervesa per celebrar-ho :)

PD: el tecat no permet accents.

divendres, 8 d’agost del 2008

La selva

La selva no et deixa indiferent. És difícil descriure un món tant contraposat al nostre, perquè més que saber què és (més o menys, tots en tenim una idea) és estar-hi.


Arbres. Arbres tant grans i alts que t'impedeixen veure el sol. Arbres amb tantes olors i propietats medicinals que sembla mentida que nosaltres anem només a cop de pastilla.
Lianes. Lianes que et permeten penjar-te i veure-ho tot des d'una mica més amunt.
Tanta vegetació que espanta estar sol allà dins.
Sorolls. De fruits que cauen. De cants inimaginables d'ocells inimaginables. Monos saltant que entreveus amb dificultats. Formigues gegants i formiguers encara més grans. Aranyes. Aranyes blaves, vermelles, negres, amb punxes, amb dents... Taràntules i teranyines que et vas enduent amb el rostre a mesura que avances. Paparres que, a la mínima, se t'arrapen al cos com això, com paparres.

Verds. Verds intensos. Fruits i cucs que es mengen. Plantes que et vesteixen, llavors que t'adornen, canyes que es transformen en flautes... una font inacabable de sorpreses.

I finalment la gent, que estima la seva terra. Aquesta selva que els dóna quasi tot allò que necessiten. Aquest respecte imposa. Tenen la capacitat de saber escoltar la Terra, saber sentir-la i connèixer-la. Ells si que viuen en pau amb la seva selvàtica Pachamama.