I és que fer 18 Km en 2 hores i 1150 metres de desnivell no és "moco de pavo".
Aquesta dada la podreu entendre si us posem en la situació que vam viure fa 2 dies al cerro Tronador ( 3500m ).
El dijous pujant pujant i després de 5 hores da caminada, vam fer nit al refugi de muntanya del Tronador. Tot bé. Mirador de la Serralada dels Andes, glaciars a tocar si allargàvem la mà i ben bé al costadet de la frontera Xilena.
Ja ens havien avisat que les previsions eren de lleugera pluja al vespre, però tenint en compte que feia més de 3 mesos que no plovia en tal indret i que ja estariem al refugi, no ens vam preocupar massa pel tema. Qui ens hagués vist l'endemà al matí mirant el temporal que fotia. Pluja ( jo crec que més aviat era un diluvi ) boira, fred i vent, molt vent. El tema era que teniem bitllets de bus i hostal pagats i haviem de baixar fos com fos. Entre partida i partida de cartes aixecàvem la vista per veure si Deu tot poderós escoltava les nostres pregàries. Però com més pregàvem més plovia. Collons!
Veient la poca evolució metereològica decidim baixar amb una parella de Suecs que estaven en la mateixa situació ( a la muntanya ja se sap que si vas 4 millor que 2 ). Motxilla lligada i tapada, mocadors al cap i forro polar cordat fins el coll. De poc van servir totes aquestes preparacions quan als 5 minuts de sortir ja teniem fins les calces xopes! Aixxx....jo crec que mai havia baixat tant ràpid una muntanya. I una tartrera encara menys. Us podeu imaginar com vam acabar al cap de dues hores quan vam arribar a baix sense que hagués deixat de ploure ni un segon. Ho sentim però no teniem humor per fer fotos :)
A part d'això Bariloche ha estat espectacular i també ha servit de retrobament amb el Bruno i el Jose ( que si mirais esto os mandamos muchos recuerdos! ).
Apale fins la propera!
7 comentaris:
Sabieu que els alfajores són uns pastissets que ens van deixar els arabs?
Ara sabeu perque li diuen Cerro Tronado. No és per ser un volca, és per les tempestes, je, je, je. De totes maneres estic segur que va valdre la pena anar fins el refugi.
lluc em fas molta enveja aprofita be ojala pogues fer-ho jo
adeu
I tant que m'imagino com vareu arribar..., em recorda l'aventura del Turbó l'any 1996, la mullena i la tempesta la recordaré tota la vida. El cruiximent de baixar una muntanya tant ràpidament em va fer anar de tort la resta de les vacances. Però vosaltres sou joves i les vacances les teniu bastant més llargues. A gaudir-ho!!!!!.
El tronador es diu així més pels pets que foten els glaciars al trencar-se que no pas per ser volcà, que ja no és, ni per tempestes.
I encara que sóm joves, baixar 2 hores corrent ha implicat que la Laia no pugui baixar escales i se l'anomeni andròmina pel caminar poc ordinari que duu.
ei nanus, buf, avui m'he posat al dia, que no paro. Entre el curs d'alemany (sí, ara que pirem SEAT ens en paga un :))dimarts i dijous que plego tard, i els findes amunt i avall (he comptat i fins el meu retorn em queden dos findes a Ingolstadt com a molt :), em queda poc temps per tot.
Bé, avui m'he posat al dia i veig que seguiu vius :).
A seguir disfrutant de les aventures i des de l'avorrida rutina europea anirem envejant-vos
Una abraçada
Realment sou uns superherois, quina passada!!. ho ser molt bé perquè jo tb. faig "pinitos" per la muntanya i ser el que és. quina sort poder gaudir del que voleu fer. Us animo a seguir, però us calen ànims?..., no será que els ànims me'ls haig de donar jo per voder abraçar a la Mar i no puc? doneu-li vosaltres, ben fort, d'acord?.
fins aviat
(nica soc jo)
Nens!!!!
I que us ho passeu de bé!
Quines fotos i quines enveges!!!! (sempre sanes)
Rebeu unes abraçades molt fortes
Roger
Publica un comentari a l'entrada