Cidade Maravilhosa

Va ser vist i no vist, la veritat és que a Rio de Janeiro vem fer de guiris TOTAL! Ja queda poc per acabar el viatge i només hi hem passat 3 dies. Temps just per veure els típics tòpics de la ciutat: Pâo de Azúcar, el Cristo (per veure la ciutat des dels núvols), Copacabana, Ipanema, el centre i el tram groc del barri on vivíem.

Però tot i així, a part de veure el cantó de Maravilhosa de la ciutat, també vem veure una estirada de càmara a turistes en el trenet i molts sense sostre, molts.

I és que Rio té contabilitzades unes 700 favelas, que vas veient de lluny (i no tant lluny) mentre fas el turista tot dient "camacu", i et fot bofetades de realitat. Com a visitants també es poden connèixer aquestes zones marginals amb les excursions "favela tours". Nosaltres no ho vem fer, ens va xocar massa el cartell "Come to a real Favela Party" que deia "Bring the camera!!", però això ja depèn de cadascú. Ens han comentat que n'hi ha que fan un bon treball, només s'ha de vigilar que no siguin simples oportunistes.

Esperem tornar a aquesta ciutat algún altre cop, a poder ser de la mà d'un local, ens ha donat la sensació que et perds moltes coses si no és així.

Entendâo? Ta Legal!!!

A Paraty hi ha 2 coses a fer: La primera és visitar les més de 300 platgetes i illes que té. La segona és passejar pels carrers d'aquest poble colonial que era el final del camí de l'or fins a l'oceà.

El tema de visitar platges el vem fer tant bé com vem poder, la clau era llevar-se d'hora, no perdre el bus que t'hi duia i disfrutar, si apareixia, de 10 minuts de sol. Cap al migdia... era automàtic, núvols i posteriorment PLUJA.

I per tant anàvem a fer la segona opció, visitar, cada dia, el poblet esmentat, sota unes bosses d'escobraries de color groc i taronja per no mullar-nos :) Però si només fos això... Paraty és molt bonic però té una dificultat. El seu adoquinat és tant complicat que has d'anar mirant a terra perden-te així la seva bellesa. 2 cops que vem intentar gaudir de les particulars casetes la Laia va posar el peu (fins al genoll) dins un desaigüe sense tapa i el Lluc va trepitjar dues cagaradetes impertinents en 5 minuts de diferència.

Això si, hem acabat amb un dolç regust de boca, l'últim dia vem fer una volteta amb un "veler" per 4 illes diferents d'aigües verdes verdes, com la vegetació exhuberant, i el cel va aguantar fins a posar els peus a terra.

I pim pam ja estem a Rio!!!!

Calcetum Famèlicus

El connegudíssim geni biòleg alemany Guaiten Von Tanguens (1899-1970), catedràtic de la universitat de Bierlin i autor de llibres de caire científic com "Amb què es distreuen les mussaranyes" o "teixen amb agulles les aranyes", entre d'altres, va anar de vacances a Brasil amb la seva müller. Va tornar a la seva terra tot alterat. Segons ell, també l'època que li va tocar viure influenciava en les seves ideologies i apreciacions, les noies brasilenyes ensenyaven massa el cul. El seu esperit científic el va dur a buscar una raó a aquest tan estrany, i escandalós, fenòmen.

Amb la col.laboració de membres , mitjans i estudiant(es) de la universitat de (O)porto Alegre i de Rio (que me rio) de Janeiro va, viatjant de nou per fer investigació de camp, analitzar diverses calces i mostres de sorra de les platges i banyistes habituals. El resultat va ser aclaparadorament clarificador: El 89% dels casos les calcetes tenien un bitxet, un bacteri, de dents llargues i afilades, ulls verds i rastes que es dedicava, per entreteniment, a desfilar els banyadors fins a mitja galta. L'11% restant eren calcetes per estrenar i per tant sense valor en l'estudi. Les mostres d'arena tenien totes una gran quantitat d'aquests animalons, que el senyor Von Tanguens va anomenar Calcetum Famèlicus, amb agulles i minúscules navalles esperant un bikini per estrenar.

Per evitar destrosses futures va contactar amb dissenyadors de roba de bany de la regió i els va ajudar a preparar la nova temporada amb esquemes i dibuixos de banyadors diversos que ja de per si tapéssin només mitja galta.

Amb el temps, el bacteri va acabar desapareixent però l'afició per d'ensenyar natges (diria) que va anar augmentant.

Artícles de les revistes més actuals i fefaents "Muy (pero que muy) interesante" o "Vanidades" indiquen que la seva nevoda, després de veure, per casualitat un vespre a les golfes de casa, les fotografies que el seu avi va prendre d'allà, està dedicant-se en COS i ànima a l'estudi de perquè els homes i nois, brasilers tenen aquests cossos esculturals.

Churrasquinho, Caipirinha i Holandesos

Segueix plovent, després de sortir de l'ilha do mel, on ho feia lateralment a causa del vent, en barqueta sobrecarregada i mar mogudet, vòmits i moments d'histèria que van fer prendre les armilles salvavides sense donar l'abast per a tothom, després d'esperar un bus (2h) i fent un transbord miraculós per a un viatge de 18h, segueix plovent. Estem a Paraty.

Aquestes setmanes la "planificació" va segons com es presenta el dia, així pensàvem fer a Florianòpolis una caminadeta per una trilha cap a platges desèrtiques però vam despertar-nos amb un diluvi universal novament. Així que adaptant-nos a aquesta situació, decidim fer maletes i marxar de bon matí cap a Curitiva i intentar arribar a l'ilha do mel. Però hops! Quan tot estava llest el nostre veí brasiler ens convida a un churrasquinho. Mmmmm... No ens hi vam poder negar amb aquella olor de carn i la caipirinha "home made". Readaptant-nos novament a la situació vam acabar arribant a les 22h a Curitiva amb una lleugera ressaquinha.

El seguent dia, de pluges intermitents, vam viatjar cap a l'ilha, on esperàvem calma i serenor. De camí ens adverteixen que hi ha un "congreso de estudiantes". Cert és que el castellà i el portuguès s'assemblen, però també duen a la confusió. Arribem tant tranquils al port i veiem per la platja 1200 jovencells (15-22) fent el cafre i amb cerveses a les mans. El "congreso" va resultar ser el viatge final de curs d'instituts i alguna universitat. Així que la calma i serenor... Totes les posades ocupades excepte la Casona de Dom Pedrinho, un hippie entranyable, on hi compartiem habitació amb una holandesa. L'oloreta d'herbes ens acotxava a les nits i ens llevaba al matí, per sort l'illa és prou gran i de platges quasi buides en vem trobar i disfrutar, va sortir el sol un parell de dies, juntament amb una parella també d'holandesos.

Brasil

Nós estamos a Brasil! E queremos comer muito peixe, ver praias bonitas, sol, bailar samba e falar bem o portugueis.

Després d'un any com el que hem passat què millor que acabar-lo desestressant-se a la costa sud del Brasil?
En aquest pais ens havien assegurat una cultura alegre, paissatges "bunitus" més tot lo anterior. I us assegurem que havent passat 36 hores en un bus no paràvem de repetir-nos aquestes tres paraules : sol, platja i peix. Quina sort la nostra, quan arribant a Florianòpolis ena vam trobar amb una tempesteta tropical que encara dura. Però com diuen a Argentina, "No hay drama".

En dos dies de platja encara ens costa fer-nos la idea dels costums de la regió. Per primer cop l'idioma ens frena per comunicar-nos fluidament. Nosaltres ja ho intentem ja, ens vam comprar fa uns dies un diccionari i vinga a estudiar. Però després, en el lloc de l'escena, tot passa tan ràpid que de la boca només et surten coses com: Nâo tens una bulssinha? per demanar una bossa de plástic. Què hi farem.
Acabem d'arribar a un pais que entre l'idioma i la falta de sol encara estem trobant el nostre lloc. Esperem que d'aquí a un mes ja estiguem morenets, xapurrejant portuguès i fent quatre passes de samba - tango? amb la panxa ben plena de peix!

URU(re-contra)GUAY

Mercedes, a part de ser un nom de noia i una ciutat argentina, també és la capital del departament de Soriano a Uruguay. On a més d'haver-hi la conflictiva, i segur que coneguda, fàbrica de paper Botnia, tambè hi viu la tieta àvia de la Laia. La Roser, que ens ha allotjat, cuidat i com diu ella, ens ha portat de "jodita" per la zona. I que bé hi hem estat!

Si Uruguay ens havia agradat la primera vegada quan hi vam ser al Març, aquesta segona visita ho ha acabat de confirmar. Terra de verds, de gent calmada, càlida i acollidora. La regió, poc trepitjada pels turistes, amaga platges de rius calmats i immensos en època seca, no volem ni saber com de grans deuen ser quan plou.

Amb el cotxe de ruta vem arribar a Fray Bentos on hi va haver la primera enllaunadora de vaques en conserva que tant va alimentar als soldats en les dues guerres Mundials. Sabeu perquè va tancar? Doncs perquè els treballadors no només cobraven un bon sou sinó que a més robaben la carn!!!

Ah, i en aquestes altures del viatge ja només ens queda sortir per la televisió!! Després d'estar a la rádio a Sucre, Bolivia, aquí ens van entrevistar per un diari local i en sortirem a les planes amb foto i tot!

Ara si, CAP A BRASIL!!!