Existència fugaç

Ahir vem anar a parar quasi per casualitat a Humberstone. Aquest poble, com la regió en questió i com tantes d'altres a l'america llatina (Potosí amb la plata fins que es va acabar, Manaus amb el cautxú fins que un anglès va plantar-ne a l'índia), va tenir una època d'esplendor, en aquest cas gràcies al salitre i derivats i de decadència. Aquest poble va néixer de la necessitat de tenir treballadors prop de l'empresa i va ser la pròpia empresa explotadora qui va crear-lo per alla el 1880: hi va crear de tot, piscina, teatre, mercat de fruites fresques, escoles i cases per a obrers casats i solters (separades), vaja, un exemple a seguir. Ara bé, al cap de poc més de mig segle van aparèixer altres adobs químics molt més barats i tota la vida va plegar i el poble va desaparèixer definitivament el 1961.

Ara quan es visita és com veure un poble del Far West abandonat, entre els grinyols de les frontises rovellades, els patecs de les portes pel vent i el cruixir de les fustes al trepitjar fan que sembli un poble fantasma. Curiós, molt curiós.

I si no hagués estat pel salitre en aquesta regió no hi viuria ningú. Des de Lima fins aquí i més avall el paisatge és desolador. A l'esquerra l'oceà pacífic, aigua però salada, i a la dreta deserts àrids de tot tipus, ara de fina sorra, ara de roques, ara plà, ara amb dunes... però al cap i a la fi, desert quasi inhabitable. La ciutat on estem, Iquique, no pot creixer més, a part de per falta de terrenys perquè o s'enfonsa a l'oceà o s'ensorra sota les dunes, per falta d'aigua.

PD: Algú sabria explicar-nos perquè en aquestes platges no observem l'efecte de la marea?