Tot uns " Porteños"

Ara fa dues setmanes que estem intal·lats a la capital Argentina, i la veritat és que ja ens hi movem com" perro por su casa". En aquest període de temps ens hem traslladat de barri ( em passat de casa la Mar al pis de la Silvana ) i amb la Guia "T" ( que és imprescindible per bellguar-te per aquí ) anem amunt i avall, avall i amunt! Museus, jardins, artesanies, seminaris a universitats...

Portem també 3 sessions de classes de Tango i per ser que no en teníem ni fava, els nostres progressos no estan del tot malament. De fet, és un ball on és l'home qui porta el cotarro i això pot no ser fàcil d'acceptar. ;) Ens han ensenyat uns quants passos i, teòricament, és el Lluc que va marcant amb la mà a l'esquena quin pas vol fer i la Laia ha d'interpretar els missatges. Amb tanta comunicació surrealista alguna marcada als dits del peu també hi ha hagut.
Per entrar més en aquest món, la Mar ens va portar a una Milonga, que és on els Porteños van a ballar tango als vespres. Canvi de sabates, música i a la pista. El tema, però, està fet una mica a l'antiga, doncs és l'home qui ha de treure a dançar a la dona i si no ets prou bona no et treu ni cristo. Tot un univers això del Tango tu!

I per acabar us deixem amb una imatge peculiar i esperançadora. Nosaltres no vam veure cap tipus de conflicte en aquest indret.

De Mafaldes

Ella sempre tan actual...

RIVER vs BOCA

Aquest diumenge passat hi va haver el gran derbi argentí, connegut mundialment per l'afició, la festa i l'ambient que es crea a la "cancha". Crits entre les aficions, cants d'orgull de ser d'un dels equips, serpentines, banderes, paraigües, paperets a l'aire, pancartes, insults, "conchas de madres", bengales de fum i de colors... i si de per sí el futbol argentí desperta passions, no us podeu imaginar què desperta el partit entre els dos eterns rivals.

I per sort nosaltres estàvem al mig i gratis, clar, 10 mesos voltant per sudamèrica donen per tenir certs contàctes... jejeje (de fet, va ser relatívament fàcil, ens va aconseguir les entrades l'Adrián). L'únic requisit indispensable va ser el d'animar a River i serà que no vem cridar prou fort ( i mira que ens hi vem esforçar ) perquè va acabar perdent per un solitari gol.

De la resta, tot impecable, els dies ens passen volant, sense presses però sense pauses, convivint a casa la Mar i l'Adrián i seguim culturitzant-nos. És curiosa la situació, hem passat tot aquest temps sense claus d'enlloc i ara resulta que en tenim dues.

Primavera a Buenos Aires

Després de tant voltar hem cregut convenient fer una parada estratègica per repostar energies i més ganes de seguir amb la motxilla a l'esquena per fer l'últim tram del viatge.

I què millor que passar aquests dies en una ciutat que estar despertant de l'hivern? En clau poètica (i cursi) podriem dir que els arbres estan florits als enormes parcs de la capital, la gent ja surt a córrer i fer exercicis quan el sol es pon per les zones verdes amb estanys artificials, els ocellets animen els capvespres i les matinades, tornem a les nits de concerts amb Violentango i sobretot, acaben d'allargar el dia avançant el rellotge una hora, per fi hi ha, de nou, llum a dos quarts de nou del vespre.

Ens hem reconvertit en estudiants, assistim a xerrades de diversos temes més o menys interessants, passegem per les universitats en busca d'activitats i anirem a classes de tango als vespres, a perfeccionar la nostra "depurada" tècnica, amb les sabates de taló que vem dur de Barcelona expressament i els vestits impecables per ballar com cal, és a dir, la roba que portem duent durant tot el viatge, cantarem molt?

Com baldufes

Amunt i avall, cap a la dreta i cap a l'esquerra, frontera d'anada i de tornada, ara fred i ara calor i hop!... De nou a l'origen.


I és que arribar als peus de l'Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes (incident al bus inclòs), on per cert, vam saber que s'hi va filmar gran part de la pel·lícula 7 anys al tíbet (vivim tots enganyats?), caminar per pistes d'esquí i per vies (i ponts) de trens en desús, viatjar de nit a Valparaiso a passar-hi el cap de setmana i així treure'ns el cuquet de despedir-nos de Xile i el Pacífic, tornant, finalment, a Mendoza i Buenos aires vindria a ser una espècie de Ginkana.

La arribada a Valparaiso va ser memorable. Inesperadament hi arribem a les 4:30 de la matinada (quan ho haviem de fer a les 6) a una zona "xunga" de la ciutat. Ens trobem tirats, la terminal de busos tancada i sense pesos xilens per agafar un taxi, enmig de sense sostres. Teniem 3 opcions:

- Posar-nos a demanar, en sintonia amb l'entorn.
- Començar a córrer.
- Fer cara de llàstima al conductor a veure que podia sorgir.

L'última va ser l'opció que vem dur a terme i va donar bons resultats, ens va deixar dormir al bus, a la cotxera, fins a les 7:30 junt amb una senyora mexicana que s'havia passat de poble i anava més desorientada que una boleta de la ruleta. Quan finalment marxem comencem a caminar i als 2 carrers ens adonem que falta el barret!! Tot a terra i recuperació a lo "indiana Jones" amb bus en marxa.

I la marxada tampoc ha estat malament, que resulta que s'ha canviat l'hora quan dormiem i ni fava tu, ve la tia de l'hostal dient que el taxi, que de miracle vem demanar la nit anterior, ja està esperant-nos per anar a buscar el bus i nosaltres mirant-la des del llit amb les lleganyes a tope i pensant: Què diu aquesta dona? Saltada del llit i corrents a fer maletes!

Encara no podem entendre com és que a tres mil, a peu de l'Aconcagua anàvem amb samarreta de màniga curta i a la platja amb forro polar. Intrigants els contarstos de temperatura d'aquests països.

Us deixem amb una descripció del Neruda que vam trobar i que descriu de manera molt adient aquesta curiosa ciutat bohemica-decadent.

Entre Polleras

Mirant més de 15 anys enrera, ens recordem vestits amb bates a quadres de colors blavosos, roses, verds...que les escoles imposaven per no embrutar a diari la roba que portaves. Quasi l'única diferència de vestimenta que hi podia haver entre nens i nenes en un pati d'escola era el color de la bata ( rarament hi havia algun nen que en dugués una de rosa).

Aquí a Argentina deuen tenir un altre record d'aquesta mateixa situació. I és que hem pogut observar que en algunes ciutats l'uniforme escolar és, si més no, impactant. Nenes en procés de convertir-se en noies amb faldilles d'escola tan curtes que la Britney Spears en el videoclip de ·hit me baby one more time· queda com una puritana conservadora. No hi ha res més aball que la mitja cuixa. I es que feina tenen per asseure's!

Nosaltres hem intentat fer alguna que altra hipòtesis, atònits al veure places plenes d'aquests uniformes. No sabem si la causa és que elles son les que es pugen la "pollera" més enllà del melic per entrar en el concurs: "a veure qui ensenya més", o potser ja és més una cosa cultural promoure la sensualitat i la coquetria prematura a la provincia?

Sigui el que sigui allà on n'hi ha ( perquè hi ha llocs on totes van amb pantalons ) no deixa d'impactar-nos. Potser un dia d'aquets preguntem com és que una nena de 13 anys que està jugant a picaparet ha d'anar vestida com perquè se la mirin homes de 50 (i menys).

PD: Ara estem a Mendoza, terra de vins i trekkings per l'Aconcagua i on estem recuperant-nos de les panxetes.

De Salta a Tucuman

I a Argentina hi hem aterrat per Salta. Una petita ciutat agradable i manejable. Hi hem passat ben be 5 dies, i no tant per la bellesa del lloc ( que tampoc es lleig que diguem ) sino perque hi estavem a gust. I asseguts a la placa central, mentre observavem com els saltenys i les saltenyes passaven el dia, vam arribar a una conclusió: A Salta hi deuen ploure espermatozoides. I es que no hi havia noia sense fills petits o embaracada. La situació era espectacular. Sort que durant aquells dies no va ploure :)

I de Salta vam saltar a Cafayate, un petit poble. No sabem si era perque veniem d'una animada ciutat, o perque era diumenge tarda pero estava desert. Vem anar a un hostal que surt a la guia pensant que alla hi hauria gent segur...Nanai. Vem voler llogar bicis per al dia seguent i el paio ens va dir que per culpa de mal rotllos amb els amos de l'allotjament on estavem no ens les podia deixar a la nit pero que l'endema hi seria ben d'hora perque poguéssim marxar amb l'únic bus del matí que va cap a la estupenda quebrada i ens va dir que a l'hostal eren uns manguis. Nosaltres vem marxar una mica asceptics pero per si de cas vem anar a buscar la camara, no fos cas que per segona vegada... A les 7 del matí ens van despertar els tres avemaries SUPER forts amb alteveus que apunten cap a tot arreu (més endavant ens vem assabentar que el poble és quasi tot de l'opus i vem entendre unes quantes coses). Havent esmorzat vem sortir a buscar les bicis i... TANCAT. Ostres! Ens vem esperar fins a l'últim moment, pero el tio no va arribar. Vem agafar el bus sense, una mica de rabia perque l'excursió hagués estat molt xula amb bici, pero...
Vem fer un tros a peu i un altre amb autostop (en 1h 10 cotxes, no esta mal la mitjana). Aixo si, la quebrada molt guapa.

Potser per tot plegat el poble ens va caure tot estrany i vem marxar aquella mateixa tarda cap a Tucuman.

PD: Respostes del test anterior: 1c; 2a,b,c,d (és multiresposta); 3a; 4b,c; 5a,d; 6a,d; 7a,b,c (d per optimistes) Reclamacions de notes de 7-8 hrs.