Els missatges

" Se precisa voceador"

Inicialment ens va sobtar trobar cartells com aquest penjats a la paret. I pensàvem: s'han equivocat i necessiten un boxejador? o potser un buceador? (aquí les s, c, z i x no es porten molt bé). Però a l'arribar a la Paz vam trobar la resposta:

I és que resulta que la capital més alta del món no té carrers plans. O pugen o baixen, no hi ha terme mig. Així que està ple de micros que van amunt i aball, com les de la foto, on hi treballa el conductor i el "voceador" que va cantant tots els destins ( plaza murillooooo, st. Francisco, Pradoooo, cementeriooooooooo a un pesooooo.....plaza Murillo, st Francisco...). Tot un xou acústic.

Els missatges, però no deixen de sorprendre'ns. Aquests bolivians ho proven tot! A l'esglèsia:

A Potosí ( i vist la tendència d'orinar al carrer que hi ha) indicava: "No orinar, zona turística", tot per intentar cuidar la imatge.

I bé....us deixem amb una foto de la Paz. A nosaltres se'ns va obrir la boca de cop. L'arribada és per una plana. De sobte el bus gira i et trobes amb aquesta vall on no hi cap ni una casa més.

Aroma boliviana

A Bolívia, l'aroma indígena està a cada cantonada. És meravellós veure aquestes dones tant autèntiques, anomenades "cholitas", fent la seva, i sorprèn que tinguin tant caràcter. No els hi pren el pèl ni cristu. L'aroma nassal és tota una controvèrsia. Mercats desoganitzats on et pugen tantes olors variades que el Grenouille del Perfum es tornaria boig. Una passa d'olor a estofat, una altra a pixat, l'altra a fregit, l'altra a carn i fetge i tornem amb l'olor a pixat... realment no és un pais per a maniàtics, si se t'ha de servir menjar, ho faràn amb les mans i llestos.

L'aroma de la política també és un batibull. Dos Bolívies dividides. La que vol l'autonomia (dreta que no vol perdre els privilegis) és també anti Evo (anti MASsistes) i més aviat benestant. L'altra part, pretén una Bolívia unida i recolza els plans i obres del president. Tot aquest caos ha cauzat que aquest 10 d'agost hi hagi un referendum, on tot el pais haurà de decidir si realment volen la continuitat tant del president, com dels representants de cada regió.

Potser perquè venim del submís Paraguay, però veiem que els Bolivians no paren de moure's, organitzar-se i reivindicar. Que el 10 d'agost ens agafi confessats :)

PD: El Lluc ha tingut mal de panxa i amb un xeringasso quasi se l'hi ha passat. A algú l'hi sona aquesta història?

Un món Salat

A Uyuni hi ha una sola cosa a fer, un tour super turístic (6 turistes en un 4X4 i uns 40 vehicles cada dia) atravessant el salar i visitant les meravelles naturals de la zona. I de fet només es pot visitar així, doncs fàcil és perdre's com podreu imaginar-vos i la clientela és abundant. És un desert de sal amb illes plenes de cactus gegants i volcans al final.

El nostre grup va ser d'allò més maco: una parella de madrilenys que esperem tornar a veure, un alemany costipat entranyable (que amb el fred que feia, s'arriba als -20ºC, va patir) i un francès que el perdiem a cada parada.

La veritat és que n'hi ha per caure's de cul. Però malauradament, la bateria de la càmara va dir prou i només vem poder fotografiar el trajecte pel Salar, no tenint fotos dels 5 llacs de colors amb flamencs, del desert, dels gueissers a 5000m, de les termes i de les construccions que l'erosió ha fet amb diverses roques. Però els altres components n'han fet i ens les feran arribar!!

També hi ha un cementiri de trens espectacular, màquines a vapor i carbó que s'estan rovellant pel pas del temps, però que no obliden que cert humor pot ser interessant.

(Se necesita un mecánico con experiencia)
UAU!!!

4070

Alts però forts!! I es que estar a 4070 metres no és poca cosa. Estàvem mig cagadets, doncs hem vist uns quants "tullits" pel mal d'altura (vòmits, mals de cap forts, marejos, vaja, et sona Júlia?). Hem superat la prova molt dignament tot i que treiem el fetge per la boca al mínim esforç i és que els concells de la regió van molt bé: "come poquito, camina lentito y duerme solito".



Com veieu Potosí es caracteritza per ser la ciutat més alta del món i per deure la seva existència al Cerro Rico, la mina de minerals enorme del darrere (4800m). Els miners que hi treballen tenen una esperança de vida de 45 anys i unes condicions que fan esgarrifar. La majoria del turisme també es deu a això i hi ha 500 tours per entrar a les mines.





Nosaltres hem optat també per connèixer les termes d'aigua calenta que brollen d'un cràter de volcà. Hem tingut la sort de ser els primers en arribar-hi i gaudir de 2h dins l'aigua (sortir era duríssim, que aquí fot fred nens!!). Això si, al final ha arribat un camió amb 30 persones d'una mateixa família que anaven a rentar la roba, aprofitant l'aigua sortint del llag, d'un parent dfunt per després cremar-la com mana la tradició potosina, que ens ha deixat a cuadres. La tornada ha estat amb 3 argentins dins el seu Jeep de fa 35 anys (3 davant 2 darrere) molt macos.



Demà cap a Uyuni.

A Sucre: ON AIR

Hem arribat a Sucre!!!
I és que casi a 2900 metres a un ja comença a faltar-li una mica d'aire. Però per alleugerir els símptomes vem tirar del nostre propi mètode: Anar a la ràdio, ON AIR, en directe!!!
Just arribar vem contactar amb una organització d'allà (ACLO), que a falta de poder visitar comunitats de camperols per dificultats de transport, ens van convidar a participar a la ràdio. Preguntes sobre política Boliviana (fluixets), d'economia i els problemes d'immigració a espanya. Encara que ens va enganxar amb preguntes peliagudes ens en vam sortir prou bé.
I què dir-vos de sucre... doncs és una ciutat molt blanca i amb un mercat espectacular. Amb restes de petjades de dinosaures (fixeu-vos amb el bus turístic que t'hi apropa). I amb uns preus que així: "da gusto comprar".

Mig litre de suc de fruites directe del mercat, escollint les peces (Xirimoia, poma i llet) :0.30€
Plat de pollastre arròs i amanida: 0.90€ (sense ser llepafils)
Dormir: de 2 a 4€ per persona
Sopar de luxe (sopa, amanida bufet lliure, carn amb verduretes i pasta i postres): 3€

2 parells d'arrecades: 0.90€

Estem pensant de comprar una maleta nova per omplir-la de cosetes. jeje

PD: La iaieta mona de la foto de la ràdio de cop va pillar el micro i es fa fotre a xerrar en Quechua. La responsable de la ràdio ràpidament va posar anuncis i problemes va tenir per fer-la fora, resulta que era la "loquita" i que de tant en tant entra a fer el xou. Ens va tocar el dia.

El llarg camí del "Che"

La comunicació a Bolívia és difícil, tant la oral com la terrestre. Aquí van uns exemples de les nostres últimes 48 hores per arribar a la Higuera, on van matar el "Ché".

Oficina de turisme de Valle Grande:

-Si quereis ir a ver la higuera, la lavandería dónde estuvo expuesto y la fosa dónde se enterró nosotros o proponemos un tour de 40€. - Després de dir "òsti que car"

-Y no hay otra forma de llegar allá?

-A ver... hay un colectivo que sale a las 7 de la mañana... pero hoy es lunes y ya partió, mañana regresa y no vuelve a salir hasta miércoles. Igualmente, el micro os deja en Pucará y allá tenéis que tomar un taxi para la Higuera, pues el camino es muy complicado. También se puede ir en taxi, pero por menos de 20€ no os lleva nadie.

Sabedors de com funcionen aquests països, decidim preguntar més. Dona de l'hostal:

-Bueno hay un micro que SIEMPRE sale a las 7 de la mañanita en la esquina tal y cual. Cuendo se llena se va.

- Y no regresa?- Preguntem.

-Hmmm no sabría...

Decidim anar al carrer. Preguntem a la farmaceutica de la cantonada tal y cual:

-Si, SIEMPRE sale a las 8h y vuelve a las 3h.

L'endemà ens plantem a "la esquina" a les 7. Preguntem a la gent que espera.

-No!! llega a las 8:30!

- GRDMNVLAKDB!!!!

Quan arriba el bus li preguntem:

-Va a la Higuera?

-No a Pucará

-Y cuando vuelve?

-Hay 1:30h de camino, llegamos a las 11h y volvemos hacia Vallegrande a las 12h, bueno, si me decís que venís os puedo esperar hasta las 12:30h. A la 1h ya estamos acá. En Pucará hay taxis que en 15 minutos os acercan a la Higuera y en media hora ya visitáis y podéis llegar a tiempo para regresar conmigo.

-Ah, vale - diem mentre pensem: "quin geni de les matemàtiques".

Mentre esperem una dona taxista ens diu:

-Yo os llevo por 20€.

-No grácias, muy caro.

-Pues os tendréis que quedar a la Higuera sin poder regresar hoy.

Seguim esperant i apareix un taxista.

-Yo os llevo por 3€, pues tengo que ir a buscar a unas clientas allá y así aprovecho el camino.

:) dit i fet.

Al final no sé ni com ho hem fet, però hem anat amb un taxi amb 6 persones per 3€ fins a la Higuera ( 2 hores i algo de viatge). Allà, perduts en un poble de 10 famílies a 3000 metres d'altura ens trobem als isrealites de samaipata que no havien pogut tornar el dia anterior cap a Vallegrande. Ens agafa el cangueli. Volteta de mitja hora per la zona i aprofitem que un camionet baixava ( a saber si durant el dia hi hauria una altra oportunitat de sortir del poble ) i ens porta a Pucarà. Fins i tot tenim temps de veure com descuartitzen una vaca al mig de la plaça central ( aquí les carniceries son així ) i de xerrar un rato amb uns àvis del poble super Cheros.

Un "bossinasso" ens indica que el micro de tornada ( únic al dia ) ens espera per marxar. I pim pam....a les 15 aquí.

Veieu com funciona tot?? I això només per anar aquí, no us expliquem com vem arribar a Vallegrande ni com ens ha costat saber com sortir d'aquí cap a Sucre.

PD: No té res a veure, però les falgueres de les fotos són gegants!! Un bosc d'això.

PDII:Algú troba alguna cosa extranya en els cotxes d'aquí?

Samaipata

Després de portar un dia boig per Santa Cruz, ja tenim càmara nova i la Laia ja té solucionat la menjada de 200 euros del simpàtic caixer automàtic!

I amb tant moviment vam decidir anar a relaxar-nos a una mena de casa -granja-hippy-ecològica-vivalavida ( per dir-ho d'alguna manera ). Es tracta d'un nord americà una mica desubicat que després de molt voltar es va casar amb una boliviana i van decidir viure perduts a la muntanya vivint de forma autònoma (sense electricitat, amb cuina de llenya, un hort d'on trèien tot el jalar...). Tots els hostes dormiem en una habitació, entre tots fèiem el jalar i ajudàvem a l'hort. Una experiència curiosa.

Hi hem passat dos dies i ara ja som a Samaipata. Un poble tranquilíssim a 1600m, anem pujant. Avui hem visitat l'últim fortí de l'imperi INCA (construit sobre restes pre-inques) que tracta d'una roca de 200X60m escolpida per tot arreu (nínxols, havitacions, desaigues...) i ho hem fet amb dos israelites que també estàven a la casa-granja-hippy...

pd: Aquí va el Tucan que us debíem :) Maquíssim